La meva relació amb l’educació artística ha estat una experiència rica i diversa que ha influït profundament en com percebo i interpreto el món de l’art. Aquesta influència es basa tant en les meves experiències dins com fora de l’aula, i ha estat fonamental per a la meva comprensió de la creativitat i l’expressió artística.
La meva primera immersió en el món de l’art va ser a través de la música. Des de ben petita, la música ha estat una part integral de la meva vida. Sembla que vaig néixer amb una connexió innata amb les lletres i les cançons, ja que, fins i tot abans de saber parlar bé, podia recordar les lletres de les cançons que sentia. Aquesta relació amb la música em va oferir una eina poderosa per a la memòria i l’expressió personal. Cantar es va convertir en una manera de buidar la ment de l’estrès, recuperar la positivitat i connectar amb mi mateixa. La música ha estat una teràpia que he utilitzat al llarg de la vida per gestionar les tensions i les emocions, i fins i tot per a la memorització d’informació.
L’educació artística dins de l’aula va començar a una edat molt jove, quan vaig ingressar a l’escola als 3 anys. Encara que no recordo molts detalls d’aquesta època, sí que recordo que l’art es presentava com una activitat lúdica i sense judicis. Aquest enfocament em va permetre gaudir de la plàstica de manera lliure i sense restriccions. Guardo amb orgull dos autoretrats que vaig pintar als 3 anys, i, tot i ser imperfectes des d’un punt de vista tècnic, transmeten coses importants. Aquests primers contactes amb l’art van ser llibertadors i, de fet, encara els conservo penjats a la meva habitació.
A la primària, vaig continuar experimentant amb l’art a través de projectes com la creació d’un calendari inspirat en diferents pintors. Aquestes activitats em van permetre explorar estils i tècniques de manera lliure i emocionant. Els quadres que vam crear durant aquesta època continuen penjats a casa meva, recordant-me les emocions i la llibertat que em van proporcionar.
No obstant això, a mesura que vaig avançar en els cursos superiors, la meva relació amb l’educació artística dins de l’aula va canviar. Vaig començar a sentir la pressió per aconseguir la perfecció i adaptar-me a un estil específic. Com no era una dibuixant experta, em vaig veure subestimada i els meus treballs no eren valorats. Aquesta experiència va fer que perdés interès i ganes d’aprendre en l’àmbit de la plàstica. Vaig arribar a pensar que no sabia dibuixar i vaig abandonar aquesta forma d’expressió artística.
Pel que fa a la música a l’escola, vaig iniciar els meus estudis de música quan només tenia 4 anys. Les meves mestres de l’educació infantil van notar la meva ràpida capacitat per relacionar conceptes i em van recomanar inscriure’m a l’escola de música. Vaig començar amb classes de solfeig i, als 5 anys, vaig començar a tocar el violí. Vaig gaudir de l’aprenentatge musical i em vaig aprofundir en aquesta àrea. Tot i això, la pressió per adaptar-me a l’estil de música clàssica em va fer sentir rígida i, en ocasions, vaig experimentar autoritarisme per part dels meus mestres. Tot i això, vaig continuar estudiant i desenvolupant les meves habilitats musicals.
A la primària, també vaig tenir l’oportunitat de provar altres formes d’expressió artística, com la creació de poemes i el teatre. L’activitat de la “bústia dels poemes” em va permetre explorar la poesia de manera lliure i col·laborativa. El teatre em va oferir la possibilitat de representar i interpretar personatges, fent que la creativitat flueixi. A més, vaig participar en activitats extraescolars a l’escola, com l’expressió corporal, on podia explorar els moviments, la música i la improvisació.
Quan vaig arribar a l’adolescència, vaig continuar els meus estudis de violí i vaig ingressar al conservatori. Aquesta etapa va ser desafiadora, ja que l’exigència acadèmica i l’equilibri amb els estudis escolars em van posar a prova. Vaig sentir la pressió per complir amb les expectatives dels mestres, que sentía injustes, ja que m’exigien més que a la resta d’estudiants per ser mes gran. Aquestes pressions van afectar la meva relació amb la música. Els mestres em demanaven més dedicació del que podia oferir, ja que necessitava dedicar temps als meus estudis acadèmics per aconseguir accedir al grau de Biotecnologia. Això va generar tensions i les classes que abans gaudia, es van transformar en reganyines i pressions per part del professors. Vaig deixar el conservatori i em vaig centrar en els meus estudis acadèmics.
No obstant això, la meva passió per la música no va desaparèixer. Vaig continuar tocant el violí com a membre d’orquestra, on vaig retrobar la meva joia per la música. La participació en orquestres em va permetre gaudir de la música sense les pressions acadèmiques i vaig tenir l’oportunitat de treballar amb directors talentosos i explorar una àmplia gamma de gèneres musicals.
La meva relació amb la música va ser influenciada de manera significativa pel meu pare, qui també va ser un apassionat i va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta. Tot i no saber llegir partitures, va aconseguir dominar l’instrument i va ser un gran exemple per a mi. Seguint els seus passos, vaig aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta i aviat es va convertir en una part important de la meva vida. Les nits de nadals i les reunions familiars sovint estaven acompanyades de cançons i melodies interpretades a la guitarra. També vaig compartir molts moments especials amb amigues, quan ens ajuntàvem per cantar, riure i gaudir de la música. Aquesta connexió va ser fonamental per a la meva educació musical i va enriquir la meva apreciació per les arts i la música com a part vital de la meva vida. La música segueix essent una part integral de la meva vida. Tot i que he deixat enrere les aspiracions professionals, continuo tocant el violí i explorant altres instruments.
En resum, la meva educació artística ha tingut un impacte profund en la meva vida. Mentre que les arts plàstiques van ser una font d’inspiració i llibertat en la meva infància, la música va ser una passió que va experimentar diferents fases i desafiaments al llarg de la meva educació. Avui en dia, segueixo buscant formes d’expressió artística que em permetin gaudir de les arts sense la pressió de l’acadèmia, mantenint una connexió constant amb el món de l’art i explorant noves formes de creativitat. Tot i que la meva relació amb l’art ha passat per canvis i reptes, la seva importància en la meva vida roman inalterada, i continuo apreciant i valorant les arts com una part fonamental de la meva identitat i la meva expressió personal.
Debatcontribution 0el Relat sobre l’educació artística rebuda durant l’escolaritat
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Hola Jep! El teu comentari al meu post m’ha despertat molta curiositat i és per això que he decidit llegir-te, i que bé! M’ha agradat fer-ho i saber una mica més de tu i de la teva relació amb l’art.
Sense conèixer-te sembles una persona molt creativa. Em sembla superinteressant com sent petit vas saber ajuntar dues de les teves “passions”, escriptura i dibuix, i poder crear un “producte” final com és un còmic. Déu n’hi do!!
És una pena que amb els anys ens oblidem de com és d’important continuar creant i utilitzar el cervell de manera creativa, potenciar la creativitat en tots els nostres entorns, etc., no crec que sigui culpa nostra sinó de la vida adulta que diu “només dibuixen els nens” o “ja no ets un nen per estar dibuixant”. Tot i que penso que això està canviant, crec que no hauríem de deixar de dibuixar mai.
Em fa gràcia el que comentes de la carrera perquè a mi les assignatures que més m’agradaven també eren les de disseny gràfic i realment eren molt poques hores… però bé les gaudia igual! I un aplaudiment per Domestika que acull a quantitat d’artistes segurament semifrustrats sense temps per fer coses artístiques en el món real perquè de nou, la vida adulta no ens deixa les hores.
Si algun dia tornes a fer un còmic, m’encantaria llegir-lo!!
Seguim,
Mar.
Hola Josep, he de confessar que la imatge de portada que has utilitzat m’ha portat a llegir el teu comentari. Considero que les eleccions diuen molt de les persones i del que hi ha al darrere d’aquestes, en llegir el teu comentari he pogut comprovar que no m’equivocava. El teu relat demostra una gran sensibilitat de tot el que has viscut els darrers anys. Jo vinc del món de Comunicació Audiovisual i, en aquest sentit, he tingut una mica més d’opcions a l’hora de desenvolupar les meves habilitats artístiques. Així i tot, aquestes no m’han servit per desenvolupar una ampla trajectòria en aquest sentit, així que no t’amoïnis, ningú dels dos ha experimentat aquesta sensació de plenitud que buscàvem. No obstant això, tal com dius, les teves inquietuds han resultat ser més grans que qualsevol formació, i, aquest és el punt de partida de qualsevol gran artista.
De segur que els teus futurs alumnes gaudiran de tot allò que els pots aportar diferent de la resta, tal com ho he apreciat jo amb el teu discurs, de segur, ho sabran fer ells.
Hola Josep,
M’ha agradat molt llegir el teu relat tant pel que dius com per la forma d’expressar-ho.
Estic molt d’acord amb tu quan dius que cada cop costa més veure un nen amb un full i un llapis de colors dibuixant pel simple fet de fer-ho. Per mi el fet de dibuixar, per un nen o una nena, ès una forma inconscient d’expressar-se, de aprendre a fixar-se en els detalls i de anar poc a poc descobrint el món.
A mi de petita sempre em va agradar molt dibuixar. Mai vaig tenir molta traça, per això al començar l’escola la pressió de haver de fer-ho perfecte em va suposar molt frustració, ja no gaudia i així se’m van passar les ganes de pintar.
M’has fet recordar que mentre tu descobries el paint, jo vaig descobrir el photoshop. El meu pare era dissenyador gràfic i em va ensenyar a jugar amb ell. Dic jugar perquè és com jo ho sentia. Gaudia fent muntatges, retocant fotos, creant mosaics.. Per mi el us de les tecnologies en va ajudar molt a no perdre tot el contacte amb l’art.
De fet crec que la tecnologia pot ajudar molt a apropar l’art a la gent en general.