D’acord amb la línia del registre anterior, he seguit analitzant els impediments que les grans superfícies de compra del meu barri residencial imposa a persones de diferents habilitats o condicions. Amb aquest motiu, he analitzat les eines que ofereixen les superfícies, tant a petita com a gran escala, d’un barri residencial normal als clients potencials que puguin tenir, tot això amb l’objectiu de conèixer si s’adeqüen a les necessitats de tots.

El dispositiu més bàsic i imprescindible per poder fer l’acte de la compra és el carro de comprar.  Després d’analitzar un seguit de botigues,  constato que cap no compta amb adaptacions per als usuaris que les puguin requerir.  Tots ells s’ajusten únicament als cànons de mesura més habituals, deixant de banda aquelles persones que, per qualsevol raó, puguin no complir-les. En aquest sentit, algú que presentés una discapacitat física que afectés directament la seva altura, tindria dificultats per dur a terme un acte tan natural i tan normal com ho és per a tothom comprar. 

Com és possible que els supermercats no comprenguin el concepte de discapacitat en el sentit complet? Per què se’ls segueix marginant i apartant de la societat fins als actes més rutinaris i necessaris per a la vida? Quan serà el dia que tots tinguin un accés equitatiu a la compra?

https://drive.google.com/file/d/1pM7Y7iMU3QRRoZsImISp6BSitmd7ISvg/view?usp=drive_link

ACTIVITAT 3. COM VEIG A TRAVÉS DELS MEUS ULLS MANRESA?

En aquest 4rt registre parlarè sobre l’art al carrer, ja que com podeu veure a les fotografies n’hi ha molt.

L’art al carrer a Manresa, com en moltes altres ciutats, ha experimentat una transformació significativa en les últimes dècades. Aquesta forma d’expressió artística, coneguda també com a “street art”, abasta diverses manifestacions que van des de els grafitis fins a les intervencions més elaborades i reivindicatives. A Manresa, aquesta forma d’art ha esdevingut un element integral del paisatge urbà, reflectint les tensions socials, polítiques i culturals del moment.

1.- Grafitis com a forma d’expressió artística:
Els grafitis han estat una part ineludible de l’escena artística al carrer a Manresa. Des dels tags simples fins als murals complexos, els grafitis s’han convertit en una forma respectada d’art a la ciutat. Artistes locals i internacionals han utilitzat els murs de Manresa com a llienç, creant obres que van més enllà de la simple decoració i que reflecteixen una varietat de temes i estils artístics.

2.- Reivindicació social i política:
L’art al carrer a Manresa també ha estat una plataforma per a la reivindicació social i política. Molts artistes han utilitzat els seus treballs per expressar les seves opinions sobre qüestions com la desigualtat, la justícia social, els drets humans i altres temes polèmics. A través de murals i intervencions artístiques, aquests creadors han intentat despertar la consciència ciutadana i donar veu a aquells que sovint es troben marginats o silenciats.

3.- Intervencions artístiques i instal·lacions:
Més enllà dels grafitis, l’art al carrer a Manresa ha vist un augment en les intervencions artístiques i les instal·lacions. Artistes han utilitzat diferents elements urbans, com ara espais públics, façanes, ponts i escales, per crear obres que interactuen amb l’entorn. Aquest tipus d’art busca sorprendre i inspirar, desafiant les expectatives dels vianants i fent que la ciutat es converteixi en una galeria d’art a cel obert.

4.- Col·laboració amb la comunitat local:
Un dels aspectes més interessants de l’art al carrer a Manresa és la seva interacció amb la comunitat local. Molts artistes han col·laborat amb residents, organitzacions comunitàries i institucions per crear obres que reflecteixin la identitat i la diversitat de la ciutat. Aquesta col·laboració pot tenir un impacte positiu en la cohesió comunitària i en la manera com els ciutadans perceben i participen en l’art públic.

En resum, l’art al carrer a Manresa és una forma dinàmica i multifacètica d’expressió artística que abasta des de grafitis fins a intervencions elaborades. A més de ser una forma de decorar els espais urbans, l’art al carrer serveix com a plataforma per a la reivindicació social i política, fent que els ciutadans reflexionin sobre qüestions importants i participin en la construcció de la identitat de la seva ciutat.

En aquest 4t registre he volgut continuar amb la temàtica de les barreres i diferències interculturals en les diferents ciutats en què passo la major part del meu temps, perquè vivim en un país on abunda la multiculturalitat i, tot i que aquest fet pugui ser enriquidor, les diferències i l’abundància acostumen a venir acompanyades, alhora que aprofundeixo també en les meves circumstàncies personals.A Sant Cugat, la ciutat on ara visc els caps de setmana, constantment es fa evident el nivell socioeconòmic de la majoria dels seus habitants. Quan sortim a passejar, a les botigues no predominen les ofertes, i tampoc no trobem persones pidolant al carrer. Les escoles, el transport públic i els espais cívics de la ciutat són majoritàriament tranquils i segurs i, si busquem estudis recents sobre l’esperança de vida a les dues poblacions, trobarem una diferència de gairebé quatre anys, amb una esperança de vida a Sant Cugat de vuitanta-sis anys, de mitjana. Això em fa pensar en les diferències entre qualitat i quantitat que podríem trobar en qualsevol aspecte de les nostres vides i que, en aquest cas, no es bifurquen.

Un fet que em crida l’atenció de Sant Cugat és el preu de l’habitatge, que se situa en 4.069 €/m2. Aquest preu condiciona i defineix el perfil dels habitants de la ciutat, així com el seu increment de la població, que en els darrers anys ha patit un increment elevat. Per tant, la inflació de preus, l’alt preu de l’ habitatge i el consumisme no suposen cap problema per a persones que tenen un alt nivell adquisitiu. La tranquil·litat i la pau, doncs, tenen un preu que no està a l’abast de tothom. En el meu cas, com a persona amb hipersensibilitat acústica, la contaminació acústica de l’ambient suposa un factor de risc per al desequilibri mental, donat que, a vegades, necessito un silenci pràcticament absolut per a poder relaxar-me Per a mi, el fet d’aïllar-me del món és necessari per a poder reconnectar amb mi mateixa i amb els altres, i m’agrada recordar-me que tinc l’opció de decidir de quina manera i amb quina freqüència interactuo amb els altres. Per a mi, la hipersensibilitat acústica, més que una capacitat, és una barrera que em separa de la vida en societat. 

Quan vaig viatjar a Londres fa unes setmanes, vaig comprovar com la tranquil·litat que predomina als espais públics (els que no estan massa plens de turistes) ve acompanyada d’un nivell adquisitiu alt. Les ciutats que visito em transmeten més pau que la ciutat on visc, potser perquè ja no tolero els sorolls de sempre. Diuen que el canvi és l’única constant en les nostres vides, i és per això que sempre hem de valorar la diferència. A més, sembla que els barris més escandalosos van acompanyats de factors com l’exclusió social i les situacions econòmiques desfavorables. Això em fa plantejar la següent qüestió: fem més soroll i alhora el tolerem menys quan vivim situacions desfavorables, i viceversa? Quines barreres trenca la ment quan és capaç de separar allò intern d’allò extern? 

La connectivitat i la interactivitat són característiques vinculades al fet d’estar lligat a llocs (Escobar, 1999). Les identitats es conformen en el marc de les relacions que s’estableixen amb altres, en espais i temps particulars. Són part inherent a la interacció social, cosa que vol dir que sense identitat simplement no hi hauria societat (Jenkins, 1996, p. 19). Així doncs, com puc connectar amb una societat sorollosa que afecta la meva estabilitat i pau mentals? Molts de nosaltres hem de marxar a espais naturals o utilitzar cascos per a poder estar tranquils i defugir del soroll aliè, però penso que, igual que en altres països desenvolupats, haurien d’existir lleis que fomentin la reducció de la contaminació acústica, amb l’objectiu de marcar límits o “barreres” que són necessaris per a la vida satisfactòria en comunitat. Les vores assenyalen, uneixen i contenen persones, idees, prejudicis, formes de vida, béns, sistemes, etc.” (Sánchez, 2015, p. 176). En aquest registre, vull aportar una connotació positiva als límits i barreres, donat que en la majoria d’interpretacions dels registres que he anat llegint, els límits tenen connotacions negatives. Els límits són necessaris en les nostres vides, i poden suposar la diferència entre la pau i l’abisme, de la mateixa manera que les fronteres i barreres separen emocions negatives i positives. Per a molts de nosaltres, la música és una escapatòria i una font d’inspiració imprescindible en el dia a dia, però com separa la ment la música dels sorolls que ens turmenten? Quins mecanismes fabriquen aquestes barreres i bifurcacions? El dia a dia en una ciutat tranquil·la pot condicionar el nostre nivell de vida, i és per això que, actualment, les diferències que més percebo al meu voltant es basen en la facilitat amb què podem evadir-nos, trobar silenci i desconnectar de l’entorn sobrecarregat. La tranquil·litat i el silenci que avui dia s’han convertit en tot un privilegi haurien d’estar a l’abast de la majoria, independentment de les circumstàncies socioeconòmiques. 

Continuant amb l’observació i l’anàlisi del centre escolar on treballo, aquesta vegada he volgut expressar, a través de quadres pintats amb aquarel·la, les possibilitats i barreres que es donen en aquest espai educatiu sent una escola cristiana on conviuen i coexisteixen diferents cultures i religions, en especial, la jueva, cristiana i musulmana.

Per començar, és una escola cristiana i, per tant, el centre escolar compta amb una capella, un programa anomenat “pastoral”, on es treballa l’animació cristiana basada en valors, i també catequesi per als alumnes que vulguin fer la Primera Comunió a 4t de primària.

Però, a l’escola no només hi assisteixen infants i famílies cristianes, sinó que també jueves i musulmanes. Aleshores, tal com està plantejada l’educació en aquest centre escolar es donen moltes possibilitats als alumnes cristians per conèixer, aprendre i practicar la seva religió. En canvi, les altres religions queden excloses, sense poder participar en la vida del centre educatiu. D’Aquesta manera es presenten barreres i dificultats per la resta dels infants per poder aprendre i practicar la seva religió.

Aleshores, considero que en ser una escola cristiana no vol dir que comencin a practicar altres religions, però dins del programa educatiu es podria donar a conèixer altres religions, en especial, la jueva i la musulmana, per obrir la ment als alumnes cristians, i donar un sentiment de pertinença aquells alumnes que no practiquen la religió cristiana. Donar el missatge que existeixen moltes més religions, que totes són bones i que podem conviure en pau amb les nostres diferències.

https://drive.google.com/drive/folders/1iHt3vPtQLEOnMzcdGzZq51VzUTfL-h9J?usp=sharing

Per al tercer registre, he volgut plasmar de manera senzilla allò observat a l’interior d’un supermercat. És cert, que en algun aspecte puntual, els supermercats comencen a ser inclusius, com per exemple la porta d’entrada d’aquests. Per contra, es continuen veient desigualtats a l’hora de fer la compra, ja que els productes i els preus no compten amb les adaptacions corresponents per a les persones amb alguna discapacitat així com, la possibilitat d’arribar-hi segons l’alçada a la qual estiguin. D’aquesta manera, se’ls priva d’un dret bàsic que és l’alimentació, atès que pocs productes, per exemple, porten escrit el nom a Braille per a les persones cegues o les prestatgeries a l’alçada de tots per a aquelles que van amb cadira de roda.

La nostra societat es representa com un espai modern i inclusiu, però la realitat és que encara camufla les desigualtats d’oportunitats i la discriminació. Les persones es neguen a utilitzar l’observació per respondre a les necessitats que presenta la població, i com a excusa, es posa la dificultat per adaptar o millorar certes coses. Investigant la pàgina web d’alguns supermercats he vist puntualment que tenen un pla d’igualtat, que posteriorment no es compleix. Personalment, penso que és una manera d’intentar acontentar a tothom amb paraules sense fer realitat els fets.

https://drive.google.com/file/d/1SBYeUSTQhw6CmQkDsbt2KZc3OQCzNDqn/view?usp=drive_link

Referències bibliogràfiques:

(2015). Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.

https://www.plenainclusion.org/sites/default/files/ley_general_de_derechos.pdf

(2011, 9 de març). Supermercados Carrefour publica su plan de igualdad. AINIA.

https://www.ainia.es/ainia-news/supermercados-carrefour-publica-su-plan-de-igualdad/

ACTIVITAT 3. COM VEIG A TRAVÉS DELS MEUS ULLS MANRESA?

El Sielu, disocteca la qual hi treballo,  es va inaugurar el 1981, i està  situada al cor del casc antic de Manresa teixint una història fascinant i  consolidant-se com a epicentre de la vida nocturna de la ciutat, ja que té una dedicació apassionada cap a la música en directe, per tant, el Sielu és també un referent ineludible per als amants de tots els gèneres musicals.

El Sielu no és només una discoteca, sino que és una experiència nocturna que abraça la diversitat i celebra la inclusió. La nostra passió per la música i la diversió va més enllà de les notes i les boles de discoteca; és una missió de crear un espai on tothom es senti benvingut i acceptat. I es una disocoteca on ens dediquem a eliminar la desigualtat, creant un lloc on la exclusió no té cabuda.

Al Sielu, totes les ànimes són iguals i tothom té cabuda a la nostra pista de ball, per tant la nostra diversitat musical reflecteix la diversitat de la nostra comunitat, amb una varietat que abraça el rock, el pop, l’indie i el techno, assegurant que hi hagi algo per a tots els gustos.

També a més de la música vibrant, les nostres portes estan obertes a tot tipus de persones, ja que el nostre compromís amb la inclusió es tradueix en un ambient acollidor, on la gent pot ser qui vulgui ser, sense por de ser jutjat, per tant, en aquesta cultura de respecte mutu i diversitat, som més que una discoteca; som un refugi per a ànimes nocturnes que busquen una experiència autèntica sense la preocupació de la desigualtat.