En aquesta darrera entrada adjunto el meu vídeo de tancament i autoavaluació de l’assignatura. Considero que ha estat un viatge que he pogut gaudir participant amb els companys/es, creant composicions artístiques (fet que feia temps que no tenia moments per a poder’m-hi dedicar i aprofundint més sobre l’art des d’un punt de vista més didàctic i teòric. Així doncs en el vídeo veureu que faig un repàs de tot el que hem pogut fer i veure al llarg d’aquest semestre en aquesta assignatura així com també les coses que m’han resultat més rellevants i interessants sempre intentant-ho de relacionar amb la meva experiència educativa en l’àrea de coneixement de l’educació artística.

Ha estat un plaer cursar aquesta assignatura i considero doncs que hem rebut unes molt bones eines per poder posar de manifest en un futur com a futurs/es professionals de la docència de que l’art té molt més valor del que l’hi atribueixen les administracions i el sistema educatiu i que mitjançant aquesta disciplina podem potenciar la nostra creativitat, l’esperit crític i desenvolupar la nostra sensibilitat com a éssers humans.

En aquesta última entrada a folio us comparteixo el meu relat final, espero que el gaudiu tant com jo he gaudit enregistrant-ne totes les escenes i sons fent que conflueixin en aquesta representació de la contraposició de l’home en la ciutat i en la natura.

A l’iniciar la representació final tenia clar que volia mostrar el que comporta ser “homo civitatis” des de la meva perspectiva, soroll, moviment, gent, consumisme i és per això que contraposo totes aquestes imatges amb una persona que no està acostumada a viure en aquest entorn, “l’homo naturalis”. Com es pot observar a les escenes que hi apareixen aquest ésser mostra símptomes de malestar, estrés i ansietat degut al moviment que es troba als espais urbans. Fent apel·lació a la pel·lícula “Into the Wild” (1996) de la mateixa forma que el protagonista Christopher McCandles es desprèn dels seus béns materials per endinsar-se a una vida senzilla a la naturalesa el protagonista de l’escena procedeix a eliminar els seus diners i les targetes com a símbols identitaris d’una societat capitalista.

Un cop s’ha donat el pas de desprendre’s de tots aquests béns materials s’endinsa al bosc en busca del sentit de la vida i aquestes coses senzilles que permeten a les persones que viuen en contacte amb la natura ser lliures i trobar la veritable raó de ser de l’ésser humà. En aquestes escenes següents es tracta de mostrar els atributs i l’entorn en el que es conviu dins els espais naturals. Així doncs es pot apreciar de forma més sensorial les fulles, les pedres, els sorolls del bosc, els arbres i els animals apropant i permetent palpar tots aquests éssers i sensacions que transmet la natura.

Aquests espais naturals però no van ser explorats i descoberts fins les últimes dècades del segle XX degut a que es considerava que eren entorns més austers i difícils per viure per a uns éssers humans que ja estaven més acostumats a viure a la ciutat. Es mostra doncs que tot i aquestes dificultats a la naturalesa i amb tot el que ens pot aportar es pot cercar i construir un refugi que pot resultar tant o més protector de l’exterior que una casa, dit de forma metafòrica. Així doncs es mostra com es recullen diferents recursos de la naturalesa per tal de construir una cabanya que ha de servir per a poder viure sense haver de patir tantes austeritats i poder esdevenir una llar per a les persones que vulguin habitar aquest entorn.

Finalment com a cloenda dels registres es mostren entorns més feréstecs per a habitar però es remarca que dins aquests entorns degut al que ens pot donar la natura i a la calidesa de la nostra persona i de les comunitats de persones que s’hi constitueixen es pot convertir en un lloc molt més agradable on habitar que ens pot permetre de sentir-nos lliures. El protagonista de la pel·lícula “Into the wild” és cert que s’introdueix en aquest entorn de forma solitària però actualment són tantes les persones que abracen aquests espais més naturals que s’acaben creant comunitats que comparteixen, a part de la vida, altres aficions i pràctiques en aquests entorns i des del meu punt de vista les relacions que es poden establir en la naturalesa entre les persones tendeixen a tenir uns llaços i lligams molt més forts i duraders.

Per acabar m’agradaria fer una mica de buidatge i compartir idees i pensaments que m’han sorgit al realitzar tots aquests registres. És cert que l’ésser humà cerca la llibertat personal però també cerca la comoditat. Llavors en aquest cas s’origina un conflicte moral molt difícil de resoldre i és que si habites en un lloc urbà trobes la comoditat però perds la llibertat degut a que has d’acceptar com a persona les regles del joc. Però per altra banda vivint en la naturalesa es troba aquesta llibertat però a dia d’avui encara resulta un lloc on les condicions per tal de poder-hi viure són molt dures i no són aptes per a totes les persones. És curiosa aquesta casualitat de que dos anhels de la vida de l’ésser humà es trobin en realitats tant oposades, potser és perquè per el fet de viure a la ciutat hem perdut la nostra pròpia naturalesa com a éssers vius que som.

Enllaç del Muntatge Final: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1QBljUcAS66ioRphC9OAPs-W59AVn2_ge

Referències Bibliogràfiques del Muntatge Final: 

MARTÍ I POL, Miquel (1977): Crònica de demà. Barcelona: Llibres del Mall.

BUCKLEY, S. (2020). Stars in her Sky. Música Sin Copyright – MSC

AMADEUS MOZART, W. (1791). La flauta màgica

En els anteriors registres hem pogut profunditzar sobre les característiques que defineixen a “l’homo naturalis” així com també l’entorn en el que es troba i el format de societat en el que viu. La construcció identitària d’aquests com defineix Kremer (2018) ve precedida per la construcció de la diferenciació amb la figura que vam definir com a “homo civitatis” i en aquest últim registre podrem acabar de veure quina diferència hi ha en les relacions socials que s’estableixen entre aquests individus.

Seguint el que es descriu a la novel·la “Walden” i posteriorment la pel·lícula de “Into the Wild” aquests éssers acostumen a viure i experienciar la soledat per poder maximitzar la seva experiència. No obstant hi ha altres persones que porten un estil de vida semblant però aquests en comptes de viure de forma individual s’agrupen en comunitats que viuen en espais naturals i rebutgen els escenaris urbans. Fent esment a l’afirmació d’Stuart Hall (2010) aquestes persones, de forma individual, s’apropien i actuen de forma distintiva seguint les inscripcions culturals que els acaben atorgant una identitat que les defineix dins un entorn, un grup i un nivell social.

Aquests grups comparteixen moltes característiques en quant a com conviuen els diversos éssers vius dins aquests entorns i que vam poder conèixer a l’anterior registre, la diferència és que són tots éssers humans. És per això que dintre d’aquestes agrupacions, que definiríem com a comunitats, es deixen de banda tots els valors que ens imposa la societat capitalista i s’abracen altres valors que permeten una correcta convivència com el respecte o la col·laboració entre altres creant petites societats justes i sense jerarquies on de forma conjunta es comparteix per tal de poder viure i subsistir amb un cert benestar.

Jo, com a persona que em considero una mica “homo naturalis”, també podria dir que tinc la meva comunitat amb la qual comparteixo aquestes immersions dintre dels espais naturals i amb la que convisc. En el meu cas amb aquesta comunitat dintre de les moltes altres coses que hi comparteixo hi ha l’activitat esportiva de l’escalada. Per això en aquest últim registre he cregut oportú compartir un enregistrament audiovisual amb mòbil, posteriorment editat, en el que de forma comunitària i en equip es mostren els moviments estètics de l’escalada seguint el ritme d’una cançó que he escollit per tal de fer-lo més atractiu.

En l’anterior registre vaig tractar el tema de la soledat que experiencien les persones que viuen en la natura o “Homo naturalis” a diferència de les persones que viuen en espais urbanitzats on conviuen en societat. Aquest registre que iniciem a continuació va estretament relacionat amb l’anterior.

Dins de la natura per tal de poder-hi habitar s’hi ha de poder viure i conviure amb el que compon aquest entorn. Quan parlem de conviure com a éssers humans possiblement ens podem trobar sols en aquest indret però no com a éssers vius. Hi ha molta fauna i vegetació que conviu amb nosaltres i convé respectar-los per tal d’així poder mantenir un equilibri. Però com es manté aquesta convivència i equilibri?

Cada un d’aquests éssers vius ocupa un espai i un lloc dins aquest entorn i aquests queden delimitats per la geografia, que com bé recull Kremer (2018) en el cas de la natura els límits poden ser un riu, una serralada o alguna altra cosa simbòlica. Com també esmenta l’autor aquestes fronteres o límits poden ser simbols de resistència o de conflicte, així doncs s’entén que si cada peça ocupa el seu lloc es manté aquest equilibri i harmonia permetent que tots aquests éssers puguin sobreviure.

Els humans tenim la habilitat de disposar del llenguatge per tal de comunicar-nos i establir els nostres limits i fronteres vers els altres a diferència dels altres éssers vius que no tenen aquesta capacitat. No obstant tot i no tenir aquesta capacitat tenen altres formes d’expressar-se permetent que es puguin comunicar mostrant subjectivitat amb cossos presents, carregats d’expressivitat, silencis i mirades (Kremer, 2018).

Aquesta doncs considero que és la gran màgia i art de la naturalesa, el que convida a algunes persones a endisar’s-hi per tal de deixar enrere la ciutat i la societat, com en un entorn tan complexe sense necessitat d’expressar-se en excés ni definir limits ni fronteres cada una de les parts que la conformen poden conviure.

Donant voltes al que vull transmetre amb aquest registre he realitzat una representació artística en la que hi apareix la silueta d’un cavall i a dins amb diferents tamanys i lletres paraules que considero que són fonamentals a tenir en compte per tal de poder viure i conviure en i amb la naturalesa.

Anteriorment hem pogut definir el que són les persones que viuen en la natura i manifesten rebuig entorn les zones urbanitzades. Degut a diverses raons aquestes accepten viure a la naturalesa, un mitjà en el que s’hi senten més properes però el fet de donar aquest pas també comporta situacions i emocions a gestionar.

Kremer (2018) en el seu article esmenta que el límit també senyala l’extrem al que es pot arribar amb el cos i amb les emocions i un d’aquests límits l’homo naturalis el troba en la soledat. El fet d’acceptar viure en naturalesa comporta aïllar-se de la societat i viure de forma individual en un lloc remot. Aquesta situació pot ser difícil de gestionar a nivell emocional, segons la concepció que es té de soledat,  ja que com a éssers humans, en termes biològics, tenim la funció de relació que significa relacionar-nos amb el nostre entorn.

L’autor de Walden, Henry David Thoreau (1854) té una concepció molt diversa del que és la soledat. Per una banda entén que l’entorn no només el conformen els semblants a nosaltres, sinó que es compost per tots els éssers vius, tant siguin animals o vegetals. Per altra banda tal és la seva convicció del que està fent al aïllar-se de la societat que recull en el seu llibre que li encanta estar sol i que no ha trobat mai cap company tan bo com la solitud. És interessant el plantejament que fa sobre el fet de que si no volem estar sols és perquè volem estar aprop d’alguna cosa. Després de plantejar-se quina cosa podria ser afirma que del que volem estar aprop és de la font perenne de la nostra vida de la qual provenen les nostres experiències (Thoreau, 1854).

Per tal de poder representar aquesta soledat en aquest tercer registre he fet varies fotografies nocturnes des del bosc en el que es poden apreciar estrelles i la lluna així com també una gravació dels sons del bosc al caminar-hi acompanyat de la soledat.

Por fin estaba libre de cargas, emancipado del sofocante mundo de sus padres y compañeros, un mundo de abstracción y seguridad y excesos materiales, un mundo en el cual se sentía fuertemente desconectado del puro latido de la existencia.

Així com defineix el protagonista de la pel·lícula “Into the wild” (1996) Christopher McCandles, és la forma de vida que rebutgen les persones que viuen en la natura. Persones que viuen més soles o en petits grups, sense tants estímuls artificials al seu voltant, sense un rumb definit i abraçant el nucli bàsic de l’ésser humà que és la seva passió per l’aventura. Totes aquestes afirmacions poden semblar complicades de comprendre perquè el nostre estil de vida ha canviat completament en fa uns anys, quan hi estavem més en contacte ja que encara no exisitien les metròpolis com a tal, i perquè també és la contraposició total a l’estil de vida que portem ara vivint en un entorn urbà.

No necesitas relaciones humanas para ser feliz, Dios la ha puesto a nuestro alrededor. Es en todo y en cualquier cosa que podemos experimentarla. Solo tenemos que tener el valor de volvernos contra nuestro habitual estilo de vida y comprometernos con una vida poco convencional.

Per tal de poder transmetre això mitjançant l’art vaig decidir en primer lloc d’endinsar-me en aquest entorn. Vaig escollir el bosc de Savassona, situat a l’espai natural de les Guilleries, un entorn que conec i amb el que hi tinc relació en varis aspectes. El fet de fer aquesta acció em va permetre poder experimentar algunes de les sensacions i vivències que perseguien el protagonista del film i Henry David Thoreau. Vaig estar pensant en formes de poder representar la naturalesa i vaig decidir regirme per una de les frases de Christopher McCandles:

“Cuando quieres algo en la vida, solo tienes que extender la mano y agarrarlo.” 

Així doncs vaig agafar fulles seques del bosc per tal de poder crear dues representacions en format de “collage”. Trobo que és una forma de poder donar forma i moldejar elements de la naturalesa per transmetre, comunicar i representar alguna cosa. En aquest cas he escollit representar una persona, l’homo naturalis que habita a la natura, i una flor, un element molt característic d’entorns naturals. A continuació adjunto les dues representacions que serveixen com a introducció al tema principal del meu projecte i que en els següents registres tractarem d’aprofundir-hi més.

Com vaig comentar a l’anterior registre el meu projecte tractarà sobre l’home que viu en natura, “homo naturalis”. Prèviament a endinsar-me en aquesta tipología de persona he pensat que seria interessant de fer una contraposició amb la seva antítesi que és l’home que viu en ciutat, “homo civitatis”. És per això que aquesta entrada tracte sobre les persones que viuen a la ciutat fent especial èmfasi en aquest context.

He estat pensant quina seria la forma més adequada de poder transmetre el que significa per a mi, recordo que el contingut d’aquest registre no és més que la meva simple opinió. He estat pensant que potser seria bo fer fotografies representant el moviment de la ciutat, enregistrar un vídeo en el que se’n pugui veure el ritme frenètic d’aquest entorn o captar els sons i els sorolls. Finalment no m’he decantat per cap d’aquestes expressions artístiques i he decidit fer un poema. Com que no estic gaire familiaritzat amb la prosa al final aquest poema s’ha acabat convertint en un rap, gènere musical que consumeixo bastant, i he pensat que era una bona idea ja que no hi ha millor forma que expressar la meva concepció de la ciutat a traves de ritmes urbans.

És el primer cop que enregistro un rap, si que anteriorment n’he fet però en format “freestyle” algunes vegades amb els meus companys/es, però no és una forma d’expressió artística amb la qual estigui gaire familiaritzat. A través de la lletra he intentat transmetre el que penso de viure en la ciutat així com també el consumisme, capitalisme i desigualtats que s’hi generen. Espero que us agradi el ritme que faig servir per expressar els meus pensaments!

Aquest és l’últim registre que servirà per introduir el tema que vull tractar, és per això que els següents ja tindràn la temàtica sobre les persones que viuen més rodejades d’un entorn natural.

Lletra del rap: La ciutat

Un lloc on la vida i la mort conflueixen

On alguns viuen feliçment

i altres pateixen.

La ciutat, un lloc on l’ésser humà viu tancat

Algunes persones creuen que hi troben l’oportunitat

i d’altres coneixen el significat de la vanitat.

El soroll i el moviment constant

Persones, cotxes, van circulant

Tots amb uns objectius que els fan moure endavant.

Botigues, comerços i restaurants estàn plens i ocupats

Milers de persones consumeixen sense parar

Manipulats

Per empreses que els han creat necessitats.

Ja ho veieu, això és la ciutat

Un lloc on les normes diuen com t’has de comportar

On ets vigilat , controlat i observat

Ara que pots marxa direcció cap al prat.

Base: BASE DE RAP – EL LOCO DEL BARRIO – BOOM BAP – HIP HOP BEAT INSTRUMENTAL

Case-g Music [@CasegMusic]. (2020, mayo 25). Base DE rap – El loco Del barrio – boom bap – hip hop beat instrumental. Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=WGmPFto1Ddo

Programa d’edició: Filmora9

Fui a los bosques porque quería vivir deliberadamente; enfrentar solo los hechos de la vida y ver si podía aprender lo que ella tenía que enseñar. Quise vivir profundamente y desechar todo aquello que no fuera vida… Para no darme cuenta, en el momento de morir, que no había vivido (Thoreau, 1854).

Començo la meva publicació fent esment a Henry David Thoreau, filòsof, escriptor i poeta que ha inspirat la meva elecció de la realitat per tal de poder dur a terme aquest projecte. De normal aquesta realitat no la observem en el nostre entorn proper, amb algunes excepcions, en aquest cas jo convisc amb aquesta realitat, menys del que m’agradaria, però hi convisc. El meu plantejament doncs es basa en una comparació de l’homo civitatis, actual ésser humà que conviu en societat dins d’una zona urbanitzada i l’homo naturalis, l’ésser humà més proper als nostres origens que deixa de banda les coses materials per tal de centrar-se en viure a la natura.

Principalment el focus d’atenció anirà destinat al que defineixo com a homo naturalis ja que actualment és el que presenta més alteritat i diferències com a col·lectiu dintre de la societat actual. A principis i mitjans del segle XX hi va haver una forta migració del camp a la ciutat i són poques les persones que viuen en entorns més naturals, salvatges o rurals. La meva idea és poder definir, aprofundir i conèixer més sobre aquestes persones que viuen més en contacte amb la natura a través de les meves pràctiques, aventures i immersions dintre d’ella.

Aquests registres, com bé he esmentat a l’inici, aniràn relacionats amb la lectura de “Walden” (1854) de Henry David Thoreau així com també amb els valors que transmet la pel·lícula “Into the Wild” (2007) de Sean Penn. Els capítols, així és com anomeno als registres, estaràn estructurats de la següent manera: Introducció, “Homo Civitatis”, “Homo Naturalis”, Vida a la natura, Solitud, Supervivència.

En aquest primer registre per tal de fer una introducció al tema adjunto a continuació dibuixos en aquarel·la que he fet per tal de poder representar les dues realitats.

Espero que us resulti interessant, ens llegim per el Folio!

Jep Marti Molist

Enllaç carpeta Google Drive: https://drive.google.com/drive/u/0/folders/1syfAxZZIWj7V9XQZUYjcT7g68-5V8U5S

Em saben greu algunes actituds que veig per part de pares i mares amb relació als seus fills en alguns casos de la vida quotidiana. Aquell moment en el qual els infants es troben en un ambient “d’adults” on no hi ha lloc per les seves inquietuds i ganes d’estímuls se’ls ofereix algun dispositiu (mòbil, tauleta, consola…,) que, al cap i a la fi, l’únic que fa és ocupar la seva ment sense aportar cap valor, o pocs, al que estan fent i això em fa entristir. En aquestes situacions en el meu cas se m’oferia un full en blanc i un bolígraf perquè així fes córrer la meva ment a la velocitat del traç amb el qual estava dibuixant i avui dia puc donar les gràcies als meus pares per haver-ho fet així. D’aquí en va sorgir el meu jo artístic que considero que sempre l’he portat dins meu tot i que en alguns moments ha brillat més que altres.

Sempre he tingut la inquietud de dibuixar i plasmar el que passa per la meva ment en un paper, quan era petit les meves representacions eren constants i com que tampoc tenia gaires més formes de distreure’m quan estava a casa aquest temps el dedicava a fer això. Dibuixava de tot, tot el que veia, des d’animals fins a paisatges, des de personatges imaginaris fins a grans vaixells pirates i des de persones a representacions més abstractes. Aquesta passió per al dibuix i l’expressió gràfica es va augmentar amb l’arribada de l’ordinador a casa, vaig descobrir un programa anomenat paint que diuen que és el preludi als programes més sofisticats de disseny per a tota persona que es vol dedicar a l’expressió gràfica. Sempre m’ha fet mandra pintar i aquest programa em facilitava aquesta part del dibuix, potser les representacions van deixar de ser el que eren, ja que no és tan senzill dibuixar amb un ratolí, però el resultat era ple de vida i de color.

Una altra cosa que puc agrair de l’experiència que vaig tenir de ben xic és la motivació per la lectura que se m’ha transmès. Quan cada dimarts anava al taller de lectura de la biblioteca se’m il·luminaven els ulls i un cop acabat sempre havia d’aguantar el mateix comentari de la persona de la recepció: Jep, ja saps que no et pots emportar més de 4 llibres de cop a casa! Sant Jordi i sobretot els jocs florals també era una època de l’any que m’encantava, aquí el meu jo va també generar una passió per l’escriptura. Durant aquest certamen vaig tenir la meva primera experiència redactant un text narratiu en format prosa, no tenia gaire interès per la poesia, i resulta que vaig resultar-ne guanyador, aquest any i juraria que la majoria d’anys següents que hi vaig participar. Però els meus textos no quedaven reduïts només a aquest període de l’any sinó que anava redactant històries creant personatges imaginaris que mencionaria, però em fa vergonya fer-ho i sobre representacions que feia mentre jugava. Enllaçant la passió de la qual us he parlat anteriorment també dibuixava còmics, il·lustracions per a les meves històries i en dissenyava la portada.

Aquestes dues aficions diria que són les que més pes han tingut al llarg de la meva trajectòria artística i en la major part les he après de forma autodidacta. Tot i això, sí que en el cas del dibuix havia seguit manuals que m’indicaven com fer depèn de quina textura o representació més realista i en el cas de l’escriptura i la lectura la meva família hi ha tingut molt a veure en la meva millora així com les docents de llengua que vaig tenir de jove i que s’esforçaven per tal que potenciés les meves habilitats en l’expressió escrita. Arribats a aquest punt, però una persona ja es va fent gran i decideix invertir el seu temps en altres coses que li generen noves inquietuds i això és el que em va passar a mi deixant més de banda aquestes activitats per centrar-me en altres.

Uns anys més endavant recordo que em vaig apuntar a una assignatura a l’escola que em va cridar l’atenció, aquesta es deia edició de vídeo. Sempre m’havia plantejat com es feien les produccions de cinema o en algunes sèries i em va resultar interessant tot i que també tenia el temor que una docent més desmotivada es fes un fart d’explicar teoria sobre aquest camp i que no féssim res pràctic. Això, però va resultar ser el contrari, la teoria que fèiem la trobava realment molt interessant i la meva motivació es va disparar quan se’ns va proposar de fer una composició audiovisual aplicant tot el que havíem après a l’assignatura com a tasca final. Vaig estar uns dies a casa trencant-me el cap per saber que podia representar fins que vaig trobar la idea perfecta, en aquell moment m’agradava molt jugar amb els blocs de Lego, així que vaig pensar que faria una pel·lícula sobre un partit de futbol amb aquestes joguines mitjançant una seqüència de fotogrames per tal de representar-ne el moviment. El resultat va ser tot un èxit, vaig treure la millor nota de la classe, em vaig quedar sorprès del que havia aconseguit crear (en aquells moments això només ho veia en vídeos de Youtube) i vaig poder-me familiaritzar amb el primer editor de vídeo que vaig fer servir, el Windows Movie Maker, bàsic però suficient.

A partir d’aquí vaig començar a iniciar-me en el vídeo, continuava fent representacions amb Lego, tot i que més endavant me’n vaig cansar a causa de la gran feina que és anar fent aquestes seqüències. No ho vaig deixar de banda, però i vaig continuar fent composicions audiovisuals, però es basaven més en ximpleries i experiències que vivia amb les meves amistats o edicions sobre esports, sobretot fent èmfasi en el tenis i l’escalada. Però al final com bé vaig anar perdent el gust per l’escriptura i el dibuix aquesta afició també es va anar apagant. Durant aquest temps fins ja ben entrada l’adolescència encara feia coses en l’àmbit artístic, però no ho feia amb tanta freqüència com abans.

Durant la meva etapa de Batxillerat també considero que es va donar un punt d’inflexió a la meva trajectòria artística, aquest succés cal dir que va estar a punt de portar-me a estudiar el grau d’història de l’art tot i que al final això no va acabar passant. Dintre de les optatives que hi havia a l’itinerari que havia escollit hi havia la d’història de l’art que em cridava bastant l’atenció i la professora sabia que estava molt entesa sobre aquest camp. Recordo que durant les setmanes d’exàmens hi havia dos dies que només en teníem un en comptes de dos, aquests eren quan tocava examen d’història i història de l’art, ja que eren considerades les assignatures que tenien un temari més dens, però a mi m’anava perfecte perquè estava tan atent a classe que al moment d’estudiar el meu esforç era mínim perquè ja ho sabia tot. En aquesta assignatura podíem veure moltes representacions artístiques diverses, però la que més em va apassionar, sorprenentment, va ser l’arquitectura. M’agradava observar els edificis, veure’n les formes, les característiques que l’atribuïen a un estil gòtic a diferència del barroc i la història que hi havia darrere de la seva construcció.

La decepció, però me la vaig emportar quan vaig començar la universitat. Vaig escollir el grau de publicitat i relacions públiques pensant que així podria desenvolupar les habilitats del meu jo creatiu i el disseny, però els números, l’economia i el màrqueting es van endur per davant els somnis que havia dipositat en aquests estudis. Les poques hores que fèiem de disseny gràfic eren les úniques que em reconfortaven una mica tot i que considero que eren molt insignificants i que eren molt superficials amb relació a totes les possibilitats que ofereix el disseny, i per això una gran part de coneixements que tinc en aquest àmbit els he obtingut de forma autodidacta o mitjançant cursos de Domestika.

Aquesta és, a trets generals, la meva trajectòria artística fins a l’actualitat. No he tingut excessiva formació, però les meves inquietuds han resultat ser tan grans que al final considero que he après moltes coses i que em puc expressar de diverses formes en l’àmbit artístic de forma bastant bella i creativa. No he fet gaire esment de la música, ja que com a persona no l’he practicat en excés, vaig fer uns anys d’estudi de guitarra i puntualment en l’actualitat toco l’ukulele. Tot i això, considero que sense aquesta la meitat de les coses que he explicat anteriorment no haurien succeït, ja que per mi és el motor que em mou en el meu dia a dia i sense ell no podria viure.

Actualment, encara perpetuo aquesta passió per l’art, tot i que no tinc el temps que desitjaria per dedicar-hi. Durant el meu temps lliure em podeu trobar fent un disseny a través d’alguna eina de l’ordinador, fent una representació artística mitjançant el dibuix i les aquarel·les o fent una edició de vídeo sobre viatges, aventures o escalada. Encara em queda molt de camí per recórrer en aquest món artístic i quin gust poder-ho compartir!