Anteriorment hem pogut definir el que són les persones que viuen en la natura i manifesten rebuig entorn les zones urbanitzades. Degut a diverses raons aquestes accepten viure a la naturalesa, un mitjà en el que s’hi senten més properes però el fet de donar aquest pas també comporta situacions i emocions a gestionar.

Kremer (2018) en el seu article esmenta que el límit també senyala l’extrem al que es pot arribar amb el cos i amb les emocions i un d’aquests límits l’homo naturalis el troba en la soledat. El fet d’acceptar viure en naturalesa comporta aïllar-se de la societat i viure de forma individual en un lloc remot. Aquesta situació pot ser difícil de gestionar a nivell emocional, segons la concepció que es té de soledat,  ja que com a éssers humans, en termes biològics, tenim la funció de relació que significa relacionar-nos amb el nostre entorn.

L’autor de Walden, Henry David Thoreau (1854) té una concepció molt diversa del que és la soledat. Per una banda entén que l’entorn no només el conformen els semblants a nosaltres, sinó que es compost per tots els éssers vius, tant siguin animals o vegetals. Per altra banda tal és la seva convicció del que està fent al aïllar-se de la societat que recull en el seu llibre que li encanta estar sol i que no ha trobat mai cap company tan bo com la solitud. És interessant el plantejament que fa sobre el fet de que si no volem estar sols és perquè volem estar aprop d’alguna cosa. Després de plantejar-se quina cosa podria ser afirma que del que volem estar aprop és de la font perenne de la nostra vida de la qual provenen les nostres experiències (Thoreau, 1854).

Per tal de poder representar aquesta soledat en aquest tercer registre he fet varies fotografies nocturnes des del bosc en el que es poden apreciar estrelles i la lluna així com també una gravació dels sons del bosc al caminar-hi acompanyat de la soledat.